FÈLIX RODRIGUEZ I FANDOS

TORTOSA

Amant de les paraules, la poesia, la vida i la natura. Nascut a Tortosa en 1982, i enamorat de les Terres de l’Ebre. És Dissenyador gràfic publicitari, Màster en Marketing. Secretari i presentador Literari del l’Associació “Poetes de l’Ebre”.

Enyor freàtic

Són instants de reminiscència agra,

gotes de fredor m’envaeixen

sense preguntar-me on anar,

llinatge de sentiment

sobrepassa tot el meu enyor,

només tinc un so,

el so del gotim del meu plor.

Els termes perden fons,

les paraules no brollen

de la tendra font

que m’inspiren el dia bru,

amb melangia estoica

de la més migrada estació.

Vuit anys

Són molts els anys que han passat

des d’aquells jocs a la muntanya,

fins i tot, una porteria havíem posat,

on xuts i xuts hi vàrem fer,

jo agafant una gran emprenyada

perquè la pilota entre els tres pals

no havia encertat.

El destí va voler que fossis el primer,

i jo, malgrat tot, o no, hagués estat el tercer.

Però aquí estan els vuit anys entre els dos,

relació fraternal, de pare fill o d’amic, confós.

Recordo com si fos ara el so d’aquell piano,

que per la terrassa pujaren amb gran exaltació

i jo amb aquella precària intel·ligència amb exclamació

pensava per a què volíem allò,

una espècie d’armari sense cap tipus de gràcia.

La música sempre fou i hi serà

en el més interior de la teva ànima,

i, com no, dintre de tothom qui la sentia.

Les teves repetitives notes al principi del Para Elisa

fins a les més belles melodies que es repetia,

com bandes sonores, com la no gens fàcil Amélie.

Anys més tard vam anar a Barcelona d’excursió,

però no era només açò, anàvem a visitar un col·legi Major,

on allí t’hauries de formar com a enginyer en la telecomunicació,

encara, a hores d’ara, no sabem quina és la seva significació.

Avui en dia ambdós tenim els trenta tacos d’edat,

tu una mica més i jo quasi fregant-los,

espero que aquestes línies t’hagin agradat

i que ho repetim l’any que ve i, a més, mig casats.

Fermesa

Des que el temps era inconscient

i uns acords de música s’esborraven

i amb laments i cops la desfeien

el món caminava, avançava i anava fent.

Enfortint-te a base de somnis,

anaves fent un gran sacrifici,

perquè tot el teu món igual seguís,

i, sobretot, aconseguir un ofici.

Dalt d’un observatori era posicionat,

llàgrimes i somriures, rialles i disgustos,

és quasi tot el que he observat,

bons moments i no tant, amb alegries i ànimos.

Anhelo els teus esguards de passió marró,

que l’adversitat no els mulli,

i que el somriure dels teus llavis no sigui un guardó,

que ningú l’infravalori.

És molt important buscar la línia de l’horitzó,

però amb pas ferm i serè,

que els núvols no tapin la teva il·lusió

possiblement tinguis el sol més a prop,

busca la fermesa més enllà del rebedor

i no dubtis de qui sempre hi serà,

no parlo de ningú més que d’un servidor.

Profund

Esguards de llum que volen,

només tu els pots agafar,

la força externa decau,

mai superarà el llindar

de l’intrínsec despertar

del teu àtom que rau

més a fons, no pots imaginar,

l’ànima, pateix, però no decau,

brotarà d’allò que no respecten,

esplendor, bellesa i pau.