MIQUEL ACCENSI

ELS REGUERS

Voldria despertar sentiments que tots tenim, però de vegades estan dormits. Voldria suplir la falta de talent poètic, amb els somriures i llàgrimes dels temps viscuts.
R. Tagore deia: “El bosc seria molt trist, si només cantessin els ocells, que ho fan bé.”

Nenúfars

Flor de deus, reis i princeses

eterna és la teva llavor,

cents d’anys després pots renéixer

amb tot el teu bell esplendor.

Claves les arrels al fang,

amb ta tímida bellesa,

símbol de la saviesa

puresa i divinitat.

Blanca, groga o rosada,

nenúfar, flor de loto...,

ets la flor més admirada.

Bonica, humil i sàvia,

exemple, en definitiva,

per a la espècie humana.

Al meu amic Joan Cabrera

Vas néixer sord mut, estimat Joan,

una mancança prou important,

per desenvolupar de manera adequada,

la teva gran personalitat.

El nostre mon és dels poderosos,

de l’arbre caigut, tothom en fa llenya,

la tendresa que tu tens, no necessita paraules,

en la lluminositat dels teus ulls s’endevina.

Recordes, la boda de Jordi i Sandra?

Recollies floretes per a l’Anna Maria,

era com un homenatge a la bellesa,

que el teu cor oferia.

Penso en les teves rialles, obertes i franques,

penso a vegades, en el teu mon silent,

mancat de paraules i tant expressiu,

que pensarà la teva ànima de jove?

Florirà algun dia pera tu l’amor?

Si alguna vegada, t’has sentit menyspreat,

que els diries a aquells insensats?

Si ells tenint els cinc sentits,

estan carregats de vanitat?

Quina pobresa d’esperit més gran!

Quina humanitat tan miserable!

Que Deu els perdoni, pobra gent!

Quina llàstima que fan, no és així, Joan?

Si és veritat que al cel hi ha un Déu,

a qui en tu podrà comparar,

a l’hora de jutjar les bondats del món,

i de fer balanç dels mereixements.

El fet d’anar de sobrats per la vida,

com el tenir molts de diners,

és l’atzar el que ho dicta, no és cap virtut,

ningú deu d’alabar-se per haver triomfat,

ni desesperar-se per haver perdut.

A una dona excepcional

Al contemplar la teva serena bellesa,

Niu on s’hi sent tan bé l’amor,

No tinc paraules per expressar-te

Allò que em dicta el meu cor.

Muntanyes i rius, faigs, teixos i castanyers,

Arbres del bosc, lluna, estels i mars,

Rimes amb prats de mil flors que et parlen

I tu a tots estimes adores i comprens,

Al bonic iris dels teus ulls blaus tot s’hi recrea.

Voldria que el teu amor fóra sempre meu,

Al teu pas seguir el camí de la meva vida,

Les carícies dels teus llavis que mai em faltin

La teva cara de porcellana fina sigui bàlsam,

Veus de carícies la teva venerada i gentil figura,

El teu alè ple de serenor i dolcesa m’acompanyi...

Y (ja és mala sort que cap paraula catalana comenci així).

Tardor del 2011

Males notes

Darrera del vidre mira i no fa fred,

Pensa, mira, està trist, sorrut, capcot,

Avui ja no plou, el sol ja s’amaga,

Núvols rogencs i de malastrugança.

Acomiaden un dia endimoniat.

Una petita finestra de fusta

Emmarca les pobres velles teulades

Del carrer major del pintoresc poble.

Grups de nens i nenes juguen i criden,

Corren plens d’entusiasme i bona fe,

La mare, nerviosa, cus roba i calla,

El pare, mira el diari, no llegeix.

La casa, sembla buida, muda, freda.

Les notes del nen han sigut dolentes,

Tots estan castigats, tristos i sorruts.

Això passa a les millors famílies!

Temps fugaç

Intangible, imperceptible, com tot l’essencial invisible als ulls,

de forma discreta, fas acte de presència en les nostres vides,

però ja caminarem per sempre més lligats al teu dictat tirànic,

irremeiablement llisquem pel teu gran ventre

que encabeix tota l’eternitat, intentant esbrinar les qüestions:

Qui som? D’on venim? On anem? Quina és la nostra missió?

Tu, inamovible, amb l’arrogància del que se sap guanyador,

fas cas omís dels nostres neguits vitals,

mai no deixes que les coses tornin a ser com eren,  

encara que els records tinguin el sabor dolç de la recança,

mai no tornarà a passar la mateixa aigua sota els mateixos ponts,

cada dia neixen noves estrelles i altres desapareixen,

tu, ets el pal de paller que amuntega els anys viscuts,

tu, esborres el murmuri de la luxúria,

l’energia i la bellesa dels rostres plens de vida,

sembres la llavor de les boirines en la memòria senil,

privant-nos poc a poc de les facultats físiques i mentals,

canviant per silencis les veus desitjades del passat,

plenes d’amors, d’amics, d’encant, de poesia i... de calamitats,

segant horitzons llunyans d’olivers i camps de blat ben conreats,

com un vent que ve de lluny i se’ns enduu cap a l‘abisme.

Ni Einstein, negant la teva existència, va poder escapar- se’n

de la voracitat de les teves urpes esmolades.

Grans pensadors i escriptors com Paulo Coelho, afirmen:

“L’amor, és l’esperit i la causa primera de la que està format el mon,

quan veritablement desitgem alguna cosa de tot cor,

tot l’univers es confabula per ajudar-nos i fer que allò succeeixi.”

Es obvi, que bona part de la humanitat- entre els quals està el que escriu-

hem desitjat de tot cor, demanar-te que aturis el teu ritme infernal i

si no tens marxa enrere, al menys que alenteixis el nostre pas.

Tu, immutable, mai ens has fet cas.

És que per a tu no conten les lleis universals de l’amor?

Com si fórem bestioles estúpides, ens preguntem,

si de cada enrenou que la vida ens presenta n’hem après la lliçó,

si hem escollit bé el nostre destí,

si com pluja fina que cau sobre el sembrat,

el nostre pas per la vida, ha sigut fructífer i

dubtem,...dubtem,...dubtem sempre,

sense pensar que cada esser humà, té una diferent escala de valors,

allò que per a uns és virtut, per als altres és defecte.

El teu rellotge biològic, s’accelera constantment,

Esperant que arribi la joventut –l’època daurada de la vida-

Els anys de la infantesa, esdevenen llarguíssims i

Sense adonar-nos-en, la vellesa punyetera, se’ns tira al damunt.

Aquí, el corrent ja esdevé tan fort, que a cada remolí

deixem bocins de vida, esperant la cascada final. TOT UN POEMA!

Manifest

PARAULES

Que ens hem de renovar o morir?  -És evident!

Que tenim els polítics que ens mereixem? -És possible!

Que el pensament és lliure i la raó subjectiva? -Gran veritat!

Que hem de respectar i protegir la Natura? -És urgent!

Que hem de procurar ser cada dia millors? - És necessari!

Que hem de lluitar contra la guerra i la fam al món? -És imprescindible!

Que hem de buscar l’amor i la felicitat? -És inqüestionable!

Que hi ha uns líders que ens arrosseguen? -Malauradament!

FETS

Dòcilment, seguim les modes en l’art, vestir, viure, pensar,...

Dòcilment, obeïm el dictat dels poderosos, seguint el ramat,

L’ovella que es descarrila, va contra el sistema, és foll, visionari,...  

Fem cas omís d’aquell que té iniciatives pròpies.

Creem ídols per destruir-los després i canviar-los per altres.

La globalització ens esclavitza, despersonalitza i aclapara,

La censura -filla bastarda de la inquisició- ens fa emmudir,

Crítics corruptes pacten i popularitzen l’obra del millor postor.

CONSEQÜÈNCIES

Grans pensadors, artistes, escriptors,... n’han quedat fora.

Els corrents artístics actuals, els han exclòs dels seus circuits,

Els llops, entre ells, no es mosseguen. Ells són l’elit.

Els amants de l’art i la cultura, estem cada dia més desconcertats.

Ara el mal ja està fet!

S’han valorat i enaltit obres de dubtosa estètica al sopluig de que

en les anomenades “noves tendències artístiques”, tot hi cap,

d’acord en que ja està tot inventat i s’han de buscar nous camins.

Nous camins, buscaven els impressionistes francesos,

En no ser admeses les seves obres a la Biennal de Paris.

Nous camins, buscava Van Gogh quan mai podia vendre un quadre.

Nous camins, buscaven Elvis Presley i Els Beatles,

Fortament criticats per la seva música i el seu aspecte.

Nous camins, buscaven : Rubén Darío, García Lorca o Martí i Pol.

Amics meus: hem de saber destriar el gra de la palla!

Que no ens facin combregar amb rodes de molí!

CONCLUSIÓ

Llegim molt, visitem exposicions i museus, fem cultura i

Pensem que cada u és el millor crític i sap què li agrada,

No sigui que dintre de mil anys (més o menys), els nostres descendents

Pensin que la nostra, fou una generació d’imbècils i babaus!

Com diu a” Polònia” l’imitador del polític Tardà:

PERDONEU, PERÒ... ALGÚ HO HAVIA DE DIR !!!!