AMPOSTA
Sóc ampostina per tots els cantons, estimo la meva terra i la seva gent. Escric poesia des de l’any 2002, encara que sempre m’ha agradat. Participo en festivals benèfics, fent petites obres de teatre còmic, que em faig a la meva mida i m’ho passo molt bé.
Des de fa tres anys sóc presidenta de les Mestresses de casa d’Amposta. Desitjo que us agradi la meva poesia, em surt del pensament i del cor.
Sóc ampostina per tots els cantons, estimo la meva terra i la seva gent. Escric poesia des de l’any 2002, encara que sempre m’ha agradat. Participo en festivals benèfics, fent petites obres de teatre còmic, que em faig a la meva mida i m’ho passo molt bé.
Des de fa tres anys sóc presidenta de les Mestresses de casa d’Amposta. Desitjo que us agradi la meva poesia, em surt del pensament i del cor.
Gràcies per
llegir-me.
A la vora del riu una tarda de maig
Una tarda del mes de Maig, asseguda a la vora del
riu
tan immens i llarg, al que jo estimo tant.
Passa pel meu costat mut i tranquil allunyant-se de
mi
perquè se n’hi va cap la mar.
Ell que tant ha vist, que en tantes lluites i
guerres
al llarg dels segles s’hi ha trobat.
Que en tantes batalles i baralles entre pares,
fills i germans
al mig sense voler ha estat.
Que ha sigut testimoni d’amors sincers, traïts,
maltractats o apassionats.
Que el progrés l’ha deteriorat, contaminant les
aigües,
i altres el volen per regar els seus propis camps,
i d’aquesta manera les seves riqueses augmentar.
Però ell continua sense dir res, mut i conformat,
fent el que sempre ha fet, seguint el seu curs,
tranquil i callat.
Jo soc aquí, estimat, com una vella amant
que tan sols mirant-te, se sent l’esperit reposat.
Mentre la tarda va avançant, l’aire et refresca,
el Sol un bes et dona i la teva aigua, del reflex
vermella s’està tornant, quant plaer m’estàs
donant!
No em sento sola perquè tu m’estàs acompanyant,
acluco els ulls i et sento xiuxiuejar.
Quantes coses em vols contar!
Ebre estimat, acarones Amposta! quan agraïda
t’està!
Sembla que t’acabes de llevar, badallant i estirant-te
sense gemecs, amb silenci com si estesis meditant.
7 de maig
de 2011
Boniques paraules per un enllaç
Voldria tenir l’essència d’unes boniques paraules,
per aquest dia tan especial, com és el del vostre
enllaç,
i desitjo de tot cor trobar-les.
Avui comença una nova vida, a partir d’ara
caminareu plegats i vull comparar aquest camí
en lo nostre Delta tan estimat.
Quan acaba el llarg hivern, la terra està seca,
però arribada la primavera, els quadros de la
ribera,
s’omplen d’aquella aigua que els hi dóna vida i
puresa.
Semblen miralls on es miren els ocells i els núvols
passejant cap a la mar.
Quan la humitat ja ha penetrat, el pagès sembra,
en poques setmanes la tija a clarejar comença.
Arribant l’estiu les espigues s’han multiplicat,
creixent cap el cel i el verd ja s’ha intensificat.
A mida que la calor augmenta, de verd a daurat ha
passat
i un mantell d’or la ribera sembla.
L’home amb la seva suor i tot l’esforç,
conrea el fruit tant valuós,
perquè aquella petita espiga, amb el temps es faci
arròs.
Així d’aquesta manera he volgut simbolitzar l’amor,
cuideu-lo i aboneu-lo amb paciència, respecte
i molta estima, per poder recollir sempre el fruit
millor.
Dia dels enamorats
Encara que avui és el dia dels enamorats, per mi
són tots els dies del any.
Ets el millor projecte de la meva vida, bon espòs,
gran amic i confident
i el més fidel amant.
El primer cop que et vaig veure, el cor em va fer
quelcom estrany,
descobrint que Cupid s’havia ficat ja a treballar.
Els sentiments en poc temps en nosaltres van
aflorar.
Érem adolescents, però encara que fóssim tan innocents,
poc a poc vam aprendre l’art d’estimar.
Ara els anys han passat i ens queda el bon sabor de
tot l’amor
que en nosaltres ha anat creixent a mida que ens
hem fet més grans.
No concebo la vida sense tindre’t sempre al meu
costat,
i poder-te dir a l’oïda, quant t’estimo, Javier,
ets el millor que m’ha pogut passar.
14 de
febrer de 2011
La meva nena està enamorada
Nena, noto a la teva mirada una llum brillant,
tens, fa uns dies, un somriure especial,
no em dius amb qui surts, amb qui et trobes, on
vas,
però sóc la teva mare i noto que alguna cosa t’està
passant.
Em pregunto tot sovint, no te estaràs enamorant?
Jo també he sigut jove i a mi em va passar.
Els primers amors sorprenen, de sobte notes alguna
cosa estranya,
canvies de sobte, sembles mes gran, t’arregles,
et poses guapa, et pintes, es que vols agradar-te i
agradar.
Conta’m, nina, les teves sensacions, la mare
t’escoltarà,
i vulgues o no sempre t’aconsellarà.
No corris massa, ves pas a pas, si t’estima de
veritat,
creu-me filla meva, et respectarà.
Desitjo que visques feliç, i amb molta alegria,
perquè la vida curta es fa i dels bons moments
gaudir-ne,
perquè aquests moments sempre els recordaràs.
Si tens dubtes, si alguna cosa em vols preguntar,
la mama està aquí, mai de tu s’allunyarà,
estàs creixent, t’estàs fent gran, per això nena
estimada,
enamorar-te és lo més natural.
14 de març
del 2011
Per Amposta, la meva ciutat
Estimada Amposta, formosa com ets tu no n’hi ha
cap.
Senyorial i portentosa, cap a tu es pot igualar.
Per això i per moltes coses més, ets la capital de
la comarca del Montsià.
Tens meravelles que als ampostins ens tens
encisats.
Dones valentes i guapes i homes fornits,
treballadors i lleials.
Des dels temps de Tubal, tots poc a poc t’han fet
gran,
amb suor, llàgrimes i esforç ara ets una ferma
ciutat.
Títol que l’alcalde Palau et va fer donar i no el
tenen algunes grans capitals.
Tens molts ponts, però el penjat ens té el cor
robat.
Entrant i sortint, quan et trobes al mig, té molta
màgia i molt d’encant.
Els forasters que per ell hi passen, aquí es queden
atrapats,
per l’ambient que es respira, i tot el seu tarannà.
El menjar i el beure mai els hi mancarà,
perquè som hospitalaris, gent de pau, noble i lleial.
I què hem de dir del riu que sota d’ell hi passa!
Que pel marge dret ens bordeja, acarona i saluda
quan se’n hi va cap la mar.
Ve des de l’Aragó besant al Pilar
i duu aquest petó que el assaboreix el pobre, el
ric i el infant.
Aquesta aigua que l’Ebre ens porta,
la gent d’aquesta terra la defensem amb la nostra
sang.
Un Castell, una Torre i per si fos poc un Sagrat
Cor amb la seva Mare,
que des de Montsianell ens protegeixen i ens van
vigilant.
Places, parcs i jardins amb arbres, flors, olors,
colors que ens donen llum i vistositat.
Dos bandes musicals que passegen les seves melodies
arreu on elles hi van.
És un bon lloc on viure, tenim muntanyes i mar,
una ribera que de colors canvia, segons l’època de
l’any.
Una horta que rés li manca, arbres que dolços
fruits fan.
Com no he d’estimar-te, Amposta,
si ets el paradís que Déu per reposar ha triat!
Quant d’orgullosa em sento, de ser ampostina i pels
quatre costats!
8 d’abril de
2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada