diumenge, 15 de febrer del 2015

RECITAL POÈTIC MUSICAL DE POETES DE L'EBRE PER SANT VALENTÍ


 
Fantàstic recital poètic musical que "Poetes de l'Ebre" realitzàrem el dia de Sant Valentí a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.  L'emoció més sentida va ocupar la sala d'actes plena de públic amant de la poesia i la música i la veu que ens va regalar la cantant Verònica Zúñiga acompanyada amb la seva guitarra.
Vàrem participar al recital poètic Paco del Fruto d'Aldover, un gran versador que posa humor a la vida, Andreu Alanyà de Batea, amb una poesia reivindicativa, en vers al seu poble i la seva terra, Maria Joana Querol de Tortosa, hi posa espiritualitat, Montse Boldú, nova component, de Tortosa, té una poesia exquisida, Jesús Cabrera de Tortosa, posa l'actualitat, de la igualtat, Manel Blanch, amor romàntic, nous component de "Poetes de l'Ebre" pel camí infinit de la poesia a les Terres Ebrenques, i Fèlix Rodríguez i Glòria Fandos de Tortosa, acompanyant de fons a les recitacions amb la guitarra de Verònica, que al final ens va interpretar dues cançons, "Paraules d'Amor" de Serrat i "Que tinguem sort"de Lluís Llach, se'ns va eriçar la pell a l'escoltar-la.
Convidades Gemma Fermin Marro, Marta Poy i Ainhoa Ribas Salvadó, alumnes de l'Institut Daniel Mangrané de Jesús (Tortosa) que van llegir poemes consagrats catalans. Acabant amb un refrigeri de part de "Poetes de l'Ebre" i vi de Batea gentilesa del company poeta Andreu Alanyà.
Fins la propera celebració a la Biblioteca de Tortosa, que serà el 17 d'abril, ja celebrant Sant Jordi el patró dels enamorats de Catalunya, presentant l'Antologia 2014 de "Poetes de l'Ebre"  i el corresponent recital.

Glòria Fandos


dissabte, 14 de febrer del 2015

RECITAL DE SANT VALENTÍ DE POETES DE L'EBRE

Avui divendres 13 de febrer de 2015, s'ha celebrat el Recital Especial de Sant Valentí a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, a càrrec de "Poetes de de l'Ebre", acompanyats pels alumnes de l'Institut Daniel Mangrané, i de la cantant Verónica Zúñiga.

Gloria Fandos, fent la introducció.
Recitant, Andreu Alanyà, de Batea
Paco del Fruto, d'Aldover
Montse Boldú, nova component del grup, de Tortosa
Maria Joana Querol, de Tortosa
Fèlix Rodríguez, de Tortosa
Manel Blanch, nou component, de Tortosa
Recitant el nou component Jesús Cabrera, de Tortosa
Gemma Fermin Marro, Marta Poy i Ainhoa Ribas Salvadó
Recitant Glòria Fandos
Verónica Zúñiga amb la veu i la guitarra, acompanyant a la poesia de "Poetes de l'Ebre"
Al final, un refrigeri amb pastissets i vi de Batea, gentilesa del poeta Andreu Alanyà

dimecres, 4 de febrer del 2015

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Teresa Silva Querol



TERESA SILVA QUEROL


AMPOSTA

Nacida en las Casas de Alcanar, residente en Amposta, rapsoda, escribo poemas y soy actriz de teatro aficionado. Muchas veces me detengo a pensar entre el pasado y el presente, cuál es la ruta mejor. El presente es un concierto de mentiras, el vanidoso se lleva el dinero porque es ruin y mezquino, no existe para él la caridad.


A Melanie Gracia

Tot és bellesa en aquesta Amposta nostra,
ja s’apropen les Festes Majors.
Quin cel més serè
quan és ple d’estrelles!
Pubilles d’ulls formosos,
les més elegants,
que duen vestits
de blanc exquisit.
Hem contat amb la gran sort
de tenir entre nosaltres
a la Pubilla Major.
Amb la seva dolça veu,
el seu vestit bordat
de seda molt fina
brillava eternament,
com la lluna al firmament.
Amb la fresca bella rosa
que t’acaben de donar,
la bellesa dels teus ulls
tota és plena de perfum.
Quina alegria més gran
quan va sortir elegida!
Et vas emocionar molt
i una llàgrima et queia.
Als teus cabells ondulats
brillava una corona,
el teu somriure va captivar
els llavis de foc i sang.
Les campanes al vol,
ja han arribat les festes més grans.
Hi passen els joves,
amigues, mares i parents.
Persones d’altres llocs,
plenes d’alegria i goig.
I als acords de la bona orquestra
la dolça pubilla amb el seu encant,
tots els joves sospiraven
quan dansava el vals
amb el seu pare.


Amor prohibido

La vi por la calle,
ella se acercó a mí,
en su rostro una sonrisa,
le dije: ¡Vive sin mí!
¿Cuándo podrás comprender
que lo nuestro no puede ser?
Siendo tú tan jovencita
lo que podría pasar
si se enterara la gente.
Eres un amor prohibido,
por eso me desespero
porque quererte es pecado,
siendo yo un hombre casado.
¿Por qué cuando te veo
siento ansiedad, anhelo y deseo?
No me mires a los ojos
cuando estoy cerca de ti,
es como una caricia tu suave aliento,
oigo tus pasos y tiemblo.
Eres un amor prohibido
por eso me desespero
porque quererte es pecado
siendo yo un hombre casado.
Se alejó poco a poco
y la vi llorar.
‘Síguela’, gritaron mi cuerpo y alma,
cerrando los ojos la dejé marchar
porque tuve miedo de poderla amar.
Ella por volverlo a ver
salió a verlo al paseo,
él iba con su hijo y su mujer.
¿Por qué pasas por mi lado?
Yo te deseo con todo mi corazón
pero antes está mi obligación.
Eres una niña caprichosa,
yo soy casado y feliz,
quieres robar mi cariño
que pertenece a mi hijo y esposa.
Tú eres como un capullo
que se está abriendo a la vida,
todo el amor que ahora sientes
es una loca fantasía,
ilusión de juventud que en los años se olvida.


Bodas de Oro de Juan y Teresa

Éramos jóvenes,
y todas las noches
junto a mi ventana
claveles y dalias
allí me dejabas.
Fue un quince de diciembre
el día de nuestra boda,
me dijiste: Con este anillo te desposo
y te doy mi corazón.
En la iglesia una fragancia
de flores perfumadas.
¡Qué recuerdo más bonito!
Hemos sido un matrimonio feliz,
momentos de amor,
momentos de dolor,
siempre compartidos.
Juventud que breve fuiste
no diste tiempo a pensar,
que rápido pasan los años,
pero más y más nos amamos.
Nuestras ojeras
se van agrandando,
nuestros cabellos de plata,
aquellos que solo el tiempo
ha blanqueado sin quererlo.
¡Qué alegría más grande!
Hoy quince de diciembre
en el año 2010,
celebrando las bodas de oro,
unidos en cuerpo y alma
cincuenta años de casados.
Así termina este día,
que se va tan deprisa,
la casa cargada de rosas
y en el cielo las blancas palomas.
Somos todos muy felices,
fuimos juntos a celebrarlo
hijos, nietos y familia
como en aquellos tiempos pasados

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Estefania Sebastià



ESTEFANIA SEBASTIÀ LUQUE


TORTOSA

(NIA)


 Nascuda a Tortosa el 5 de desembre de 1982


Sempre m’ha costat això de les presen­tacions, però hauré de deixar-me portar pel vent i escriure. Em considero una persona optimista, sentimental, valenta, activa, so­miadora, amb una intel·ligència emocional gran, cosa que es bo i a la vegada també et fa patir.
Doncs bé, totes aquestes qualitats suposo que les he anat llimant des de ben petita fins ara, una cosa està clara, que somiadora crec que sempre ho he sigut, aquesta característica és potser una de les més fortes que em caracteritza, i per la qual he viscut molt més del que hom podria viure. Mai havia pensat amb entregar els meus sentiments a un grup de poetes, amb tots els meus respectes, perquè mai m’he considerat que escrigui bé. Quan escric ho faig perquè l’ànima necessita descarregar tot allò que em ve a la ment, i plasmar-ho en un paper, ja sigui per una motivació, un plaer, un amor, un somni, una desil·lusió, però recalco tot es mou per amor, a l’ésser estimat, a l’ésser idealitzat, el meu lema és silenci infinit amor universal. Potser no tinc un mètrica, ni un línia, acadèmicament parlant, correcta, però us puc assegurar que quan escric em surt de l’ànima i escric tal i com ho sento.
Per acabar voldria recalcar que potser aquesta faceta d’escriure poesia em ve del meu avi, pare de la meva mare, Cordovès de sang, Pedro Luque Espadas, el qual es feia els seus poemes i se’ls gravava amb cinta, potser és ell el que em va fer agradar això d’escriure, el que anomenem poesia. La poesia més meravellosa, és aquella que et deixa els pèls de punta, aquella que et fa flairar el cor, aquella que sorgeix per art de màgia al nostre interior i tenim desig de compartir-ho amb els altres. La poesia és un estil de vida, i de sentir, és emocional una manera de mostrar-te a l’exterior des de tu mateix. Pocs entenen el sentiment que es desprèn quan algú agafa un bolígraf i es posa a escriure allò que li dicta el cor, però per a mi és una canal d’escapament i alliberament de corrents sentimentals i emocionals que l’ànima necessita alliberar.



Sueña, sueña

Mi viejo trovador,
que encandilabas mis días
y hacías de mis tristezas
alegrías.
Todo ha cambiado,
el viento torció
su rumbo,
tirando el muro,
aquel que nos separa
de nuestro mundo.
En el camino
solo hay luz
quien te guía,
quien te alumbra
en tu nuevo desafío.
Pasaran, quién sabe,
horas, días, años,
pero nos juntaremos
en la eternidad,
porque existe ese hilo rojo,
El que nos une al destino,
juntando de nuevo
nuestro camino.



A mi padre que falleció el día 26/12/2014, ¡quien me alumbra en mi camino!



Descalza bajo el arco iris




Un buen día de invierno
soñé que era primavera,
soñé que iba descalza,
el viento soplaba mi pelo
el sol quemaba mis pies.

En la lejanía crecían nubes
que a través de ellas
el sol se escondía,
y el arco iris más bonito,
de mi vida apareció,
rozando mis ideas,
dibujando sonrisas de colores.


Descalza bajo el arco iris
aprendí de nuevo a amar,
descalza bajo el arco iris
de nuevo me puse a soñar.

Soñé con duendes pasajeros,
de esos que alteran tu ego,
soñé con duendes viajeros
de esos que se llevan tu tiempo,
soñé con duendes aventureros
de esos que te hacen volar.

Descalza bajo el arco iris
sentado estabas,
con un puñado de versos
escritos en tus manos.


Madre

Madre, tú que nos diste la vida,
que con tus manos nos acariciaste,
que con tus pasos guiaste
y con tus besos nos endulzaste.

Madre, la que siempre está ahí,
en lo bueno y en lo malo,
nuestra almohada para llorar,
nuestro sol para reír.

Madre, la que naufraga por nosotros,
la que nos limpia el corazón,
quien ablanda nuestros temores,
quien llena nuestros vacíos.

Madre, quien nos paga los fuegos,
sabia mujer que entiende nuestros deseos,
quien se queda descalza
para vestirnos a todos.

Madre, alma limpia bondadosa,
agua eterna de manantial,
rosa llena de esperanza,
aire fresco de ternura.

Madre, niña grande que cautiva,
quien con sus manos nos arropa,
quien con su fuerza nos apoya,
quien con sus palabras nos consola.

Madre, no me dejes nunca,
que sin ti me perdería,
Madre, eres nuestra musa,
nuestra luz,
nuestros pasos,
nuestra fiel amiga inseparable,
Madre, eres nuestro candil de noche,
eres nuestro sol por el día.



De tu corazón

De tu corazón hermano
salen dos gotas de agua,
que yo recojo cada día
y las guardo en un frasco de cristal,
para después poder regar las flores
que por primavera renacerán.
Y los campos verdes se pondrán
cuando nuestros llantos por fin terminarán,
cuando de pronto empezará
tu esperada libertad.
Y el sol después del invierno
las viejas hojas secará,
para dar paso a pasto nuevo
y de nuevo tu sonrisa brillará.
Las montañas que rodean nuestras tierras
te hacen llegar su fuerza,
te hacen llegar su sabiduría
para engrandecer la tuya,
cuando termines la historia
que hace meses nos llegó,
las aguas del deshielo bajarán
llevándose todo lo amargo,
lo crudo, ¡lo muerto!
Ya verás el día que todo terminará,
sentirás como las hadas te soplan al oído,
llenando el vacío con ternura,
acariciando tu delicado rostro
para hacerlo brillar,
y cogerán tu mano
para enseñarte otra vez:
que la vida es bella,
y puedes volver a soñar.