dimecres, 4 de febrer del 2015

Antologia 2013 de Poetes de l'Ebre. Tomàs Camacho



TOMÀS CAMACHO

ALCANAR

Poeta convidat

Nascut a Ponferrada (Lleó) l’any 1960, als 8 anys va fer cap a Manlleu (Osona). Més tard va viure a Zamora, Tarragona i Alcanar, on resideix en l’actualitat. Aquest periple s’assenyala perquè voltar, ni que sigui d’una manera fortuïta, alguna cosa ha de donar: persones, paisatges, lectures,…
Va estudiar Magisteri i Geografia i Història a Tarragona.
De ben jove, va experimentar el cuquet de la literatura, tot i que es va anar consolidant a la vora del Ter, en converses, generalment sobre llibres i cine.
Ha publicat sovint, no massa, ha rebut algun premi, ha sentit alguna decepció amb ell mateix, però malgrat això ha continuat llegint, sobretot, i escrivint, sense viure la escriptura com a una obligació.
Va desembocar un dia a la poesia visual, ha jugat, ha participat a moltes convocatòries d’art postal, n’ha organitzat unes poques. I el joc de jugar a veure sense preocupació pel ser vist ha deixat un sediment, un rastre que, sense massa dificultats, podreu seguir.
Vaig començar amb http://tcamacho.blogspot.com, un autèntic sarcòfag cibernètic. Vaig continuar amb http://tcamacho00.blogspot.com, un calaix de sastre sense constància i amb poca dedicació, un petit cementiri al que podeu acudir a visitar algunes de les obres publicades en llibres, revistes, escrits difícils de trobar a les llibreries. Hem fet més possible el lema: “Els llibres i els amics, si es vol, es troben”, que em va dir un dia l’Àngels Ollé i que cobreix el frontispici de la biblioteca de l’institut en el que passo moltes hores.
Baix del meu perfil trobareu altres blocs, constatareu el desequilibri, la gran importància que té a la meua vida l’acció educativa. La poesia és un jardí que s’ha de conrear sense presses. Les obligacions poden amb mi i deixen la creació per a petits moments a la nit o les vacances. I per a quan viure? I com viure?



Visita a les trinxeres
A Benjamí Prades Tomàs, que va sobreviure a les trinxeres.
També als qui s’hi van quedar.


Entre els pins,
soterrades les restes d’un soroll antic,
d’un infern,
són les trinxeres.
Silenci només trencat pel cerç.

Aquesta bala és russa,
aquesta és d’un màuser
(a penes es distingeixen de tan semblants),
aquestes bombes eren italianes, Lafitte,
aquesta peça era d’una cartutxera.
Estiro el cuiro d’un cinyell
amb temor que darrere d’ell
aparega un cos deshabitat.

Llaunes de conserva rovellades.
Galeries comunicades,
hores de pic i pala
per a defensar-se,
per a cavar la pròpia tomba.

Des d’aquest pinar
la vista és magnífica,
quan el vent trau
el baf de l’aire
es reconeixen pobles llunyans.

Des d’aquest pinar
el capità sentia
que la terra era seua,
i els soldats corrien
com a rates desesperades
amb alguna foto sobre el pit,
amb la darrera carta.

Entre les explosions
els ideals s’esfumen
i apareix la temor
en forma de diarrea.
Són uns instants,
després s’avança
o et quedes clavat,
perquè si tornes enrere
l’oficial et dispararà
perquè servisca d’exemple.

Hores i dies de fred
i món únic.
De tant en tant el sol
i la calma penetrant
entre les columnes vegetals
del temple en el qual s’oficia la mort
en forma de defensa o atac.

Cossos deshabitats
penjats de les branques
i embolcallats de fum,
ferum humana
i la indiscreta olor de la temor
amb un tacte com d'eruga.

Per què els hòmens
ens deixem portar
a morir com a rates?

Cerco papers entre les trinxeres
que em diguen què sentien
els miquelets o el joans,
i no res, la cremada per resposta.
Res que em puga parlar
d’aquella «incerta glòria»
tret de les innecessàries absències
que ara mateix portarien
la seua vida per viaranys
més pacífics.

Mirant les trinxeres
un maleïx les guerres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada