dimecres, 28 de març del 2018

Antologia 2017: JÚLIA COSTA


JÚLIA COSTA

BARCELONA



El meu mal no vol soroll

El meu mal no vol soroll
ni crits dels abanderats
ni trets d’armes als terrats
ni un foc encès al rostoll.

El meu mal no vol soroll
ni consignes ni proclames,
ni cants de terres llunyanes
ni el discurs del bocamoll.

El meu mal vol pau senzilla
poruga i sense passions,
vol quatre banals cançons
i cap tresor a cap illa.

No és pas estrany, el meu mal:
el pas del temps, el comiat
de tanta gent que he estimat,
tot ben poc original.

Joves ardits i amb coratge
em miren amb compassió,
ells, que són com vaig ser jo 
en encetar el meu viatge.

El meu mal no vol remor,
l’experiència és tot un llast
que evidencia el contrast
entre els fets i la il·lusió.
No em jutgeu sense pietat
si els himnes ja no em fan peça,
si m’amara la tristesa
i defujo tot combat.

El meu mal no vol res més 
que un llibre i un finestral,
una agulla i un didal,
un record i un braser encès.

No em mouen les profecies
ni una nova rebel·lió.
Miro a la televisió
les guerres de tots els dies.

El meu mal no vol soroll,
sí, ho admeto, ja sóc vella.
S’abalteix la meva estrella
esporgada amb el gatzoll.

El meu mal és mal de vida,
malaltís enyorament.
La flor del darrer moment
es decandeix a l’eixida.




El riu

No és gens original comparar un riu
amb la vida, que neix i creix i fina
i es barreja amb el llot i amb altres aigües
i tan aviat sembla tranquil i plàcid
com perillós i a punt de desbordar-se
o bé pateix una sequera llarga
i un temps d’escassedat i deixadesa.
L’Ebre té avui la llum d’un estiu tendre,
reflecteix les mirades ancestrals
de tanta gent com n’ha sabut el tast
i els perills i n’ha fet camí feixuc
arrossegant, per vells senders de sirga,
llaguts que avui són un reclam turístic.
Al seu fons hi reposen ofegats,
i els ossos dels soldats de les tragèdies,
junts avui, entre còdols, malgrat fossin
d’un bàndols o de l’altre. Vides breus,
escapçades de forma prematura
en aquell temps que avui sembla teatre
destinat a acollir els encuriosits
viatgers del present, enamorats
d’un passat que no hauran de patir mai.
He seguit caminals sota pollancres,
he escoltat els ocells de la ribera
i he vist, damunt de l’enllotada bassa,
orenetes d’avui, que s’empassaven
els insectes daurats de vida efímera.
Les criatures juguen i s’encalcen
damunt la gespa, avui la xafogor
s’ha abaltit una mica. I uns quants núvols
conformen un paisatge pintoresc,
bellíssim, lluminós. La vida passa
damunt del riu, sense aturar el seu ritme.



Primavera

Floreix el romaní, la ginesta daurada
escampa el seu record d’abrils i sols antics,
pels carrers més estrets dels barris menys amables
s’escola la llum nova que pinta els murs hostils.

Una cançó oblidada s’esmuny al celobert
per damunt de mitjons i tovallons estesos.
Al carrer noves mares passegen criatures
que dormen somnis plàcids, sense històries ni planys.

Espero els nous falciots, orenetes urbanes,
que vinguin cridaneres a alegrar-me els matins.
Engego indiferent el televisor, parlen
de paus sempre difícils, de morts que no conec.

No em vull sentir culpable de tantes maltempsades,
si algú he perjudicat ho he fet sense voler,
he conreat bondats als testos del balcó
i avui he vist brollar les flors de l’esperança.

Ja la ciutat no es meva, com quan era tan jove,
sento que m’acomiado de forma poc conscient
de la vida que empeny i que sempre fa via
per tal de recordar-nos que tot s’ha d’acabar.

Resisteixo el seu gest com quan a les ballades
d’un temps més gris i ranci apartava els xicots
que sense cap malícia excessiva em cenyien
amb força la cintura, en càlides revetlles.

Fou resistència inútil, la vida sempre ens crida,
avui és la vellesa qui m’aferra en dansar,
i sé que malgrat tot cediré a l’abraçada
quan la tardor esdevingui un final pressentit.


Novembre

Per camins d’incertesa
sota la nuvolada
als nous bassals de pluja
retrobo somnis vells.
La tarda de diumenge
s’esmuny entre silencis
i els follets de la plaça
encenen els fanals.

Han obert ja la fira
de Nadal, tot s’avança,
Santa Llúcia remuga
al seu altar oblidat.
Els llums de coloraines
nuen noves garlandes,
i foragiten àngels
destinats a l’atur.

Botiguetes absurdes
ofereixen rampoines,
els carrers que estimava
ja no són com abans.
I malgrat tot espero
el miracle de sempre,
aquell estel amb cua,
i aquells pastors amics.

Repasso en els meus llibres
els versos tan inútils,
les rondalles perdudes,
les cançons d’altres temps.
Dibuixo unes muntanyes
amb tinta, sense pressa,
i les ombres d’un poble
que sé que no existeix.

Però qui sap, expliquen
que a la Xina llunyana
un pintor de paisatges
presoner del poder
va fugir a dins d’un quadre
cercant llibertats tendres
i unes mans amoroses
als llunyans horitzons.

Ens hem tornat escèptics,
descreguts i fatxendes.
Juguen a la vorera
fulles de lladoner.
A ciutat el fred feble
té pietat amb les velles,
la sorra de la platja 
acull tresors antics.

I torno a parar taula
i a llegir alguna cosa
i a escoltar que m’expliquen
els saberuts d’avui.
Per sort tot es renova
al cor de la gent jove,
altrament què en seria
d’aquest món tan absurd?



© Júlia Costa Coderch

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada