dimecres, 4 de febrer del 2015

Antologia 2014 de Poetes de l'Ebre. Maria Joana Querol



MARIA JOANA QUEROL BELTRÁN

 

TORTOSA

  

És un dia clar, assolellat, d’aire suau, que et fa sentir molt bé assegut a la terrassa de casa. Però de sobte em vénen les imatges de la tardor les quals no puc contemplar al bell mig de la meva ciutat, Tortosa. L’alçada dels edificis impedeix adreçar la mirada a la natura que regalima bellesa arreu.
Tot d’una decideixo fer una passejada fins arribar a la nostra ermita de Mig-Camí. M’enfilo carretera Simpàtica amunt, mentre vaig rumiant: podré arribar-hi caminant? Però la il·lusió de visitar la Mare de Déu de la Providència, patrona de l’ermita, que com una talaia guarda les terres tortosines, em fa sentir forta per seguir fins al cim.
Ja hi sóc! exclamo amb joia, per haver aconseguit el repte i, després d’una pregària fervorosa davant el cambril de la Mare, me’n vaig fora per contemplar el meravellós paisatge des de l’altura, guaitant amb els meus ulls enlluernats, Tortosa, situada en una vall on l’Ebre va desfilant pel centre de la ciutat  amb una lluentó indescriptible, com un mirall reflecteix els raigs del sol.
Mig-Camí, lloc formós per inspirar un poema, plasmant en el paper els sentiments insondables que brollen en contemplar la meva petita gran ciutat envoltada de muntanyes i regada per un riu juganer, tant estimat per tots els habitants de les Terres de l’Ebre. Aquí, asseguda sota un frondós arbre, amb les fulles groguenques de la tardor, faré els primers apunts que serviran de pal de paller, per dedicar un poema, vers un esdeveniment inesborrable, al qui fou al llarg de quinze anys el meu Col·legi: LA MERCÈ.



 Col·legi “La Mercè”.  Records  inesborrables

Hora de sortida de classe d’una tarda de tardor,
amb el so d’un aire suau gairebé imperceptible;
de sobte aparegué un cel negrós i ennuvolat 
amb una forta amenaça de tempesta indescriptible.

Aigües torrencials els barrancs desbordaren
i un fort huracà esberlà branques dels arbres
tot observant desconcertats i perplexos,
com al seu pas furient, s’esmicolaven les roques.

Enormes gotes d’aigua rebotaven furioses,
colpejaven al seu pas gran part de l’edifici,
mentre el cor de tots envaït d’una gran por,
esperava amb ansietat el final del malefici.

Una forta esllavissada penetrà a l’interior,
amb soroll estrepitós terra i pedres caigueren,
trencant parets i trossejant els esglaons de les escales
 i quedàrem corglaçats tots els qui allí hi érem.

Després d’hores interminables, difícils i llargues,
la tempesta s’apaivagà i el vent amainà;
donant tots gràcies a Déu, encara un xic esverats,
en contemplar aquella escena que tant ens féu espantar.


Al meu poble estimat
                       
Arribà la notícia que amb deler esperava,
ja tinc nou destí, el poble és La Cava.

Estimo els infants malgrat no conèixer-los,
estimo els verds camps d’arrossars ben plens,
estimo els seus homes senzills i planers,
estimo aquell Delta d’horitzó immens.

Visc entre tots ells, una més em sento,
visc de l’esperança, em lliuro i somric,
visc la melangia de temps ja passats.
visc l’experiència d’un novell destí.

Gaudeixo entre els nens, entremaliats i inquiets,
gaudeixo en contemplar llurs esguards i gests,
gaudeixo la joia que com la font brolla,
gaudeixo en romandre enmig de tots ells.

Van passant els anys, què feliç em sento!
van naixent alumnes, cada any més en tinc,
van creixent ja tots, els grans i petits,
van deixant empremta tots dintre de mi.

La llavor sembrada creix en el seu cor,
la il·lusió és palesa en s’esguard d’infants,
la terra és molt fèrtil, lliurada al conreu,
la collita donarà fruits ben abundants.

Un és el qui sembra, l’altre qui recull,
un és el qui rega els fèrtils sembrats,
un és l’autor de tanta riquesa,
un és el qui vessa amb tanta bondat.

Gràcies pels vint anys que vaig ser feliç,
gràcies pels infants tan dòcils i bons,
gràcies pels seus homes naturals i oberts,
gràcies per rebre tants i tants grans dons.

Pensava romandre al Delta de l’Ebre,
feliç em sentia en aquelles terres,
pensava lliurar a mans plenes els somnis,
pensava acabar la docència en elles.


Melangia sento mon poble estimat,
melangia trista i joiosa, tot a la vegada,
melangia trista per haver-te deixat,
melangia alegre per sentir-me estimada.

Quan de veritat s’estima, qui pot oblidar?
quan la vida et porta per camins diferents,
quan les circumstàncies et fan canviar,
quan sovint hi retornes, una més et sents.

A Déu dono gràcies, per tants anys passats
en el cor del Delta, mon poble estimat.


Fem  pinya

Vivim uns moments envoltats de tragèdies,
que sovint constatem en el nostre entorn,
injustícia, fam, sofriment i guerres,
però, és meravellós endinsar-se en el món.

No restem al marge del perill que hi ha,
hem de ser valents i saber afrontar-lo,
la força ens la dóna ser homes de seny,
i enmig d’entrebancs anar conquistant-lo.

Caminant a palpentes cerquem la llum,
per saber discernir amb llibertat plena,
i conèixer el germà que de mi necessita,
consell, comprensió, amor i entrega.

Sempre tots tenim coses que donar,
mentre al mateix temps hem de saber aprendre,
tots necessitem l’ajut uns dels altres,
quin amor més gran, saber-nos comprendre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada