dimarts, 27 de març del 2018

Antologia 2017: TERE GISBERT


TERE GISBERT

AMPOSTA



El nostre petit cigronet

Amb tota la il·lusió estem esperant la teva vinguda al món
i sense voler se’ns fa etern el temps.
Ets molt petitet però dona goig veure la panxeta de la mama
com dia a dia creix.
Serà primavera quan arribaràs i poc a poc els papes i germans,
el teu niuet amb tot el mimo t’estan preparant.
Ets el nostre primer net de sang, però amb estima i carinyo,
els teus germans t’han passat al davant.
L’emoció que ens fas sentir, amb paraules no ho podem expressar,
són unes sensacions difícils de explicar.
Ja tenim data per veure la careta que fas, el 19 d’abril a la mama
una cesària li practicaran.
El dia tan esperat ha arribat, quanta emoció ens envaeix el cos,
entre alegries i plors arribeu juntets la mama i tu a l’habitació.
Un cúmul de sensacions, tots dos esteu bé,
és el que desitjàvem i esperàvem tots.
Deixem a la mama descansar, la intervenció
no deixa de ser tot plegat molt d’esforç.
I tu, tan petitet, rosadet, tot tapadet, que no passis fred, quasi no et veiem la careta te la tapa un gorret, amb manoples a les mans i t’han posat el trajet que els iaios et van regalar, les llàgrimes d’alegria van vessant, que guapet ets, morenet de cabell i vols plorar, quanta expectació tens al teu voltant, tots et volem tenir al braç, m’espero, no passa res, la iaia tinc el pressentiment que serà una de les que a la llarga més ho farà.
I tant que et tinc i et bressolo, et canto i et fico a dormir, et canvio, et poso guapo i jugo amb tu, fins i tot he tret del bagul la robeta del papa i padrí, això també en fa recordar quan ells eren petits, em sento tant feliç!
Avui has fet 6 mesos i me’n adono que el temps corre tant que vola, però tots els instants que et puc tenir, els estic assaborint.
Ets un encant de criatura, guapo, ben simpàtic i eixerit, sens cau a tots la baba, ho puc dir perquè és així!
L’alegria de la casa, el meu somni preferit, ets el nostre nino el més estimat Quim!
                                                                  19 d’octubre del 2017

Ets la meva llum, la meva vida

Amor meu, mira aquesta nit la llum de la lluna i dels estels, perquè són testimonis muts del que tu i jo ens estimem.
Al llarg del temps hem gaudit de meravellosos moments, encara que també hem ensopegat amb altres que han sigut molt durs de pair i dolents.
Penso que, malgrat tot, hem pogut parlar civilitzadament i amb seny, hem arribat a comprendre’ns perfectament.
Portem en aquest any ja 40 anys de casats i 44 d’enamorats.
Érem dos adolescents i les nostres mirades es van creuar, amb tendresa i amb els sentiments a flor de pell, així la nostra història va començar.
Mai va ser fàcil, ni tampoc massa complicat, molts obstacles ens ha tocat esquivar, però hem tingut tanta complicitat que res que ens hagi fet patir o plorar, amb paciència i bona voluntat no haguem pogut superar.
D’aquest gran amor i estima fidel van nàixer dos tresors que de felicitat ens han omplert, són els nostres fills que per sort filles ens han portat, i la família poc a poc ha anat augmentant.
Te n’adones, amor meu, del que tu i jo amb l’ajut de Déu, hem fet?
Aquest any hem passat ensurts de salut però també en ha nascut un angelet, Quim, el nostre petit nét.
Junt als seus dos germans Ainhoa i Joel hem format una gran família, que desitgem es faci cada volta més gran.
Tenim molt per viure amb els records de lo viscut, hem de veure créixer als netets que canvien cada dia i ens omplen d’alegria, gran il·lusió i molta vida.
Encara que hi ha coses que es perden amb el temps, com la memòria, la vista, la figura, el color i volum dels cabells, a l’hora naixen altres sentiments nous que ens fan sentir més units i forts.
Desitjant que tinguem la sort estimat, de poder arribar a molt vellets juntets i veure com també es fan grans els fills i néts.
T’he estimat, t’estimo i per sempre t’estimaré.

                                                                    Setembre del 2017



 Jo sóc un nen perdut en un món absurd

Estic aquí, no sé on, perdut, sol, confós, ningú em vol i penso, qui sóc?
Ningú em veu, ni em sent, si ploro o ric, invisible per quasi tothom!
Un dia, amb els meus, vaig fugir d’un món horrorós, al meu país no he conegut res més que guerra, mort i destrucció. He vist al pare morir, soterrat baix les bombes dels enemics, la nostra casa ensorrar, el calvari, si no era poc, va empitjorar, sense sostre, sense menjar, anant d’aquí cap allà, la mare abatuda, un dia ens va agafar a mi i als meus dos germans, amb el que portàvem damunt i els poc diners que la pobra va arreplegar, amb un grup de gent vam començar a caminar, dia i nit, sense casi descansar. En arribar a un port, uns passatges cap una nova terra va comprar, embarcant sense rumb, en busca d’un lloc on poder viure amb pau i llibertat.
Amb una barca vella, amb més gent de la que podia portar, amuntegats com animals vam pujar, passant de tot, fam, set, fred i molta por, allí l’infern ens vam trobar. A alta mar molts no ho van suportar, el mal temps es va sumar, caient els que no eren lligats, sense poder tornar a bord morien ofegats, entre ells, la mare i els meus dos germans. Aquella vivència em va destrossar. Quant de sofriment vaig tenir que suportar!
Com la majoria, mig moribund per fi a terra ferma vam arribar, recordo uns senyors vestits de roig que a coll em van agafar, abrigar, donar de menjar i les ferides curar, menys les del cor que mai podran cicatritzar.
En poc temps m’he quedat desemparat, orfe, tot solet, sense ningú dels meus al que poder-me abraçar. No conec a esta gent, jo, un foraster en terra diferent i no sé el destí que m’està esperant?
Soc un nen sense identitat, la llengua que em van ensenyar, no és la mateixa que m’estan parlant, em sento trist, desorientat i desconsolat.
Aquesta nit per primer cop he dormit sense tenir por i he somiat un bell somni, on arribava un dia que una bona gent catalana, m’acollia, m’estimava i com un fill em tractava, res em mancava, estudis, un bon estar i un millor futur del que mai em podia imaginar. Després d’uns quants anys, ple de joventut amb força i coratge, al meu país vaig voler tornar, les guerres s’havien acabat, ningú hi havia quedat, uns per ser morts i els altres pel món escampats, algú havia d’arreglar aquell desgavell i jo amb molta empenta vaig reunir a la gent, amb els meus ideals, amb ganes de renovar i de lluitar per canviar les idees dels avantpassats, un nou país de les cendres vam fer ressorgir, on per fi regnava la pau, fent-lo prosperar..
En despertar, ploro per tornar a la crua realitat, però veig un home que m’està mirant, m’eixuga les llàgrimes, m’abraça i amb la mà al pit, em diu, jo soc Joan Enric, no estàs sol, jo et dono el meu suport i la meva mà.
Els meus ulls s’han il·luminat i plens d’esperança, sense parlar m’estic preguntant, seràs tu qui em guiarà i d’aquet malson de vida, em traurà?



Què volen aquesta gent?

Què volen aquesta gent que ens venen amb la mà alçada?
Pensen que ens doblegarem com si fórem una branca?
Hem arribat plegats a un nefast extrem per no voler diàleg, per no voler escoltar a aquesta massa de gent catalana, que tan sols pretén viure amb pau i llibertat, treballant i ser respectada.
Ens demanen la nostra sang, canviar la nostra parla i a la vegada, tenir el cap cot i la veu callada. Hem reculat més de 40 anys i tot això amb la porra preparada! No n’hi ha dret que ens privin de tants de drets i que els hi faci tanta nosa l’estelada. La por i la violència no ens portaran a cap banda.
Com hem de fer camí plegats si els hi consumeix per dins l’enveja, l’odi i la ràbia? Comprant als seus amics jutges, magistrats i fiscals, dient que la Constitució els empara, mentint a tort i dret desprestigiant a la nostra cívica i pacífica gent i a la preciosa terra catalana.
Tant que ens ha costat fer-la pròspera i ufana, amb sang, suor i més d’una llàgrima, ara ens ho volen furtar sense pietat, ni recança. Nosaltres, que tan generosos ens hem mostrat amb el pas del temps en molts pobles d’Espanya, acollint a la seva gent que un millor futur buscava, amb els braços ben oberts, respectant els seus costums, el mode ser, i la seva parla.
Tenim l’orgull de dir que en general som bona gent, no envegem a ningú, en el nostre país naixen grans eminències a tot moment, homes i dones de gran qualitat humana, persones senzilles que amb amor i vocació, dediquen la vida als demès, sense importar el color de la pell, ideologia o raça.
Tenim defectes com els té tothom, hi ha de dolent i de bo, però abunda el seny i al contrari del que molts pensen, que a la resta d’Espanya no la volem, la veritat és ben diferent, els respectem com voldríem que ens ho fessin ells i tan sols demanem viure amb pau en un nou país, sense pressions governar-nos sols, no és per menyspreu a res ni a ningú, tan sols per desig, sentiment i dignitat, i no sentir-nos mai més maltractats i menyspreats, ho estem esperant des de fa molts anys.
El meu pensar és que hi guanyaríem tots amb salut, tranquil·litat i convivència, encara que ara per ara sigui una quimera, somio en un món millor, poder viure com a germans, emancipats es clar, cadascú a casa d’ell i trobar-nos amb alegria i concòrdia, sempre que fes falta.

                                                        16 d’octubre del 2017


© Tere Gisbert Vàzquez

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada