dimarts, 27 de març del 2018

Antologia 2017: MARIA LLUÏSA GASCON


MARIA LLUÏSA GASCON

BARCELONA



Aigua
    Toll Pablet, Peixqueres, Beseit

Corre l’aigua i besa les pedres,
melodia pausada, rítmica
t’emmiralles, tanques els ulls
i se t’emporta, t’arrossega
t’entortolliga en transparències
amb mil verdors de tots els tons
Per uns instants ara ets un peix
de llom terrós, amb boca oberta,
nedes tranquil, sense cap pressa,
vas navegant cap a cap port
A prop del salt l’aigua és molt blanca,
mor en escuma al fons del toll
Passen pel cel núvols de seda,
de color blanc, molt esponjats
A poc a poc el sol s’imposa
i ho pinta tot amb brillantor
Els pins s’ho miren majestàtics
només el vent els fa ballar
Dansen i dansen amb alzines,
amb figueres i amb matolls
A prop del riu els joncs es vinclen,
els verds plomalls miren amunt,
estan cofois arran de l’aigua
amb la frescor que els va xopant
Brunzir d’insectes orquestrats,
l’escalf del sol damunt la cara
i els ulls tancats i el cos mullat


Capvespre de tardor

Cel rosat que es mira el mar,
aigües tenyides
Al cel un cercle vermellós
que lluu,
que brilla,
que enlluerna
Baixa el sol de pressa,
s’emmiralla en un mar tranquil
i s’hi capbussa
A la platja pescadors,
paciència sobre la sorra,
canyes tibades buscant la sort,
quatre gavines que s’hi passegen
Hi ha silenci pertot,
només el mar se  sent tothora,
que va i que ve,
que ve i que va,
que de les aigües en treu escuma
Tot d’una s’han perdut els roses,
el cel s’ha enfosquit,
el mar s’ha vestit de nit
i es belluga,
s’arrissa,
esclata en mil sons
i mor en bromera





Despertar

Despertar, obrir els ulls,
es desdibuixen les tenebres,
s’esmicola l’obscuritat,
com un mirall, en petits trossos
On són els somnis?
S’estan en els records,
ben amagats,
no fos cas que s’oblidessin
On són els malsons’?
Se’ls ha quedat la nit,
a recer,
per si cal que un dia tornin
Despertar, obrir els ulls,
saber-se viu,
notar la llum darrere els vidres,
sentir brogit, l’anar i venir
On són les esperances?
I les il·lusions?
Se les ha quedat el sol,
en el seu jaç,
per quan calgui retrobar-les
Despertar, obrir els ulls,
sentir-se viu.
  



Tacte sedós

El teu tacte sedós m’abraça,
m’estreny, m’allibera
Em bressoles dolçament:
un anar i venir compassat
per tot d’una buidar-te sobre mi
i amarar-me tota
Si tanco els ulls
et sento a prop
A vegades la teva veu és melodiosa,
d’altres retrunys enfadat
amb uns esclafits que em fan basarda
Ets humil i gran alhora
amb una mirada camaleònica:
blava, verda, grisa, daurada
Quan t’acostes sé que marxaràs,
quan marxes sé que tornaràs
Jo sempre t’espero:
la mirada a l’horitzó,
els peus nus,
petjades sobre la sorra mullada,
esquitxos de sol sobre tot el meu jo
i el teu tacte sedós que m’abraça,
m’estreny, m’allibera




© Ma Lluïsa Gascon i Prades

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada