dimarts, 27 de març del 2018

Antologia 2017: MERCÈ AMAT



Barcelona


Benaurança

És ben cert que l’etern no el podem entendre ara
i, malgrat tot, habita pels racons i plecs de l’ànima.
Si sabéssim com hi actua acaronant el plor
i la basarda, elevaríem l’esperit en la mirada.
Si sabéssim com hi actua, hi veuríem rams de llum
en dons de l’amor que vesteix la nuesa de la terra
i entendreix la duresa de tants cors.



Lluita interior

Hauria estat més fàcil
que l’ona es retirés dins una mar
ampla en un adéu tranquil per sempre més.
Ho hauria estat, tot allunyant-se de la costa
cap al vítric oblit. Però hi ha tornat, una vegada
i una altra, i una altra, estavellant-se
contra roques que amb crueltat la interroguen.
I l’ona, esquitxa i crida, i s’esquinça
en una lluita audible, indefugible.
Sembla abatuda, desfeta, afeblida.
El seu triomf és l’escuma que respira sense asfíxia.

  


He après

Sense miratges, les nits m’han convidat a mirar-me
com mai els dies m’ho havien permès fer.
I m’hi he vist i m’hi he comprès.
Fa temps que aprenc a viure
sense que em cremi el vostre desencert.


Poeta

Camina el poeta,
a desgrat dels vents furtius i les terres ermes,
pels plecs humits d’una ferida oberta.
Camina el poeta,
amb un crit i una lloança dins el pit,
per una cerca irreductible.
Camina, contra el no-res camina,
sense pretendre consol.
Tan sols, en té cura d’homes i dones quan camina.


Pels carrers…

Pels carrers veig com s’apressa la vida
entre hores establertes: aconseguir objectius, ser rendibles,
productius i, sobretot, omplir les hores llargues
dels dies i les nits amb un fer continu incombustible,
no sigui que, de cop, ens aturéssim
per mirar-nos cap endins I ens veiéssim massa buits.



© Mercè Amat Ballester

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada