ESTER BERENGUER
L'AMETLLA
DE MAR
Amics, ja torno a
ser aquí per endenyar-se una mica del que escric, no m’agrada escriure de mi,
però us diré que aquest any passat he publicat un llibre, una novel·la que
parla del amor platònic d’un home a una dona, els vaig vendre tots, estic
pensant en fer una altra edició, però com estic escrivint-ne un altre, doncs no
sé encara què faré, me moment sempre tinc un ratet per a la poesia... Gràcies
Poetes de l’Ebre per confiar en mi.
D’allà
Allà on es veu sortir el sol,
on la lluna li fa una ullada,
de nit a la mar platinada,
allà on les muntanyes fan pinya,
com un castell de gent catalana,
que senten com la sang
té la força d'una abraçada,
agafant-se de les mans, com una cadena...
Com una sardana...
Allà on la música de la concertina
ens posa la pell com enfredolida,
com si el cos fos una ballarina
tremolosa de l’emoció...
Allà on es veu com s'omple una plaça
de gent apinyada per formar un castell,
i damunt de tots puja l'enxaneta que
desplega
amb delicadesa, força i esperit, la senyera.
Allà on a les nits de l'estiu tens ganes de
mar,
de calma, d'escoltar el cant de les
havaneres,
que et trauen un sospir emocionat...
Allà on la nostra llengua és el tresor més
apreciat,
tan i tan castigat que la lluita sembla
eterna,
on les llàgrimes dels nostres avantpassats
mullen els records i ens fan aixecar el
cos...
Amb les mans entrellaçades, tots junts
cridem
amb la força de la lluita i sense fer ni un
pas enrere.
Un crit emocionat, que fa més gran la nostra
terra.
La terra lliure catalana. Visca Catalunya i
la seva gent...
Allà on Europa ha posat els ulls, veient al
poble valent
que planta cara als invasors... de les
nostres arrels,
que sense respectar els tres-cents anys de
lluita,
han de veure a un poble oprimit ensenyar
que sense guerra es pot conquerir la terra.
Ensenyant uns castells humans, una via plena
de punta a punta... una terra on s'omplia de
gent,
vestida de pau... i de joia... d’allà sóc...
De la terra catalana.
Les
meves nétes
Sou la llum dels meus ulls,
l’alegria de la meva cara,
la música dolça i riallera
del meu sentit d’orella,
el tacte de sedes fines,
és la pell de les meves nines,
que acaronen el meu cor
per omplir-lo de meravelles.
Sou la porcellana fina
que ningú pot trencar,
cuidant-se a cada segon
perquè res els pugui passar.
Sou la tendresa que surt
de dintre de l’ànima,
gaudint-me el pensament
de joia completada.
La Clàudia és alta i esvelta,
d’ulls que parlen més que la boca,
de boca riallera i bonica
com si fos un ritme de música,
canta i balla com els àngels.
La petita es diu Maria Ester,
encara que Mimi la criden,
però jo li dic nineta,
perquè això és la menudeta,
tranquil·la també i molt riallera,
de carona rodoneta,
i peuets de pastisser,
te les menjaries a petonets.
Aquests dos regals,
que els fills m’han donat,
són tot el que pots demanar...
Unes joies valuoses
que la vida m’ha regalat,
i de vegades no creus
que sigui realitat,
tanta i tanta felicitat.
Una
flor enmig del camp
Una flor enmig del camp,
em va veure plorant amb tristesa,
i no entenia com els meus plors
la feien alegre i plena de tendresa.
Jo la mirava confosa,
i vaig deixar de plorar...
Ella encara reia,
plena de llum i benestar.
Li pregunto, per què, flor bonica,
en mirar-te he deixat de plorar?
Ella, contestant-me, així em va cantar:
Sóc sola enmig del camp,
i sols una alegria tinc,
és veure al sol de matinada,
la lluna i la seva llum,
tu m'has donat de beure,
amb una llàgrima que t'ha caigut,
dels teus ulls de tristesa,
i la teva perduda mirada.
No ploris més, pensa que jo
tan sols tinc un dia...
per veure el sol de matinada...
i la bonica lluna platejada...
La rosada s'ha confós
amb la llàgrima vessada,
d'aquests ulls tan bonics,
que tenen trencada l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada